Els patacons és una de les joguines més representatives dels jocs al carrer. Ha estat una joguina cabdal per als nostres infants fins ben entrat els anys seixanta. Tant podia servir de joguina com de moneda per als nens, ja que el patacó era una peça d’alt valor en els jocs quotidians de la mainada.
El joc del Pica-paret ens proposa una forma simple i divertida d’utilitzar l’espai públic. Per jugar-hi, es marca una línea a terra separada un pam de la paret. Cada jugador té tres patacons i per torns llança un patacó a rebotar contra la paret. Si el patacó queda entre la paret i la ratlla, aquest patacó queda retingut mentre que si el patacó queda més enllà de la línea el seu amo el recupera. Quan hi ha patacons retinguts i un jugador llença el seu patacó i no cau dins llavors aquest jugador s’emportarà el seu patacó i tots els que hi hagi dins retinguts. El joc acaba quan els jugadors marquin o quan ja no quedin patacons per jugar a algun dels jugadors.
La història de com es feien els patacons ens parla dels llaços entre generacions que s’estableixen a l’hora de passar el temps: els nens i nenes esperaven que els adults i sobretot els avis llencessin les cartes usades de les seves partides al cafè. Les cartes marcades o deteriorades s’havien de retirar de taula. Aleshores les donaven als nens que les utilitzaven per construir patacons. Les cartes omplien amb la seva nova forma els carrers i les places.
El joc del Pica-paret ens proposa una forma simple i divertida d’utilitzar l’espai públic. Per jugar-hi, es marca una línea a terra separada un pam de la paret. Cada jugador té tres patacons i per torns llança un patacó a rebotar contra la paret. Si el patacó queda entre la paret i la ratlla, aquest patacó queda retingut mentre que si el patacó queda més enllà de la línea el seu amo el recupera. Quan hi ha patacons retinguts i un jugador llença el seu patacó i no cau dins llavors aquest jugador s’emportarà el seu patacó i tots els que hi hagi dins retinguts. El joc acaba quan els jugadors marquin o quan ja no quedin patacons per jugar a algun dels jugadors.
La història de com es feien els patacons ens parla dels llaços entre generacions que s’estableixen a l’hora de passar el temps: els nens i nenes esperaven que els adults i sobretot els avis llencessin les cartes usades de les seves partides al cafè. Les cartes marcades o deteriorades s’havien de retirar de taula. Aleshores les donaven als nens que les utilitzaven per construir patacons. Les cartes omplien amb la seva nova forma els carrers i les places.
